el res

Són ben estranys els rituals de pas, i més en les nostres societats en què morir és tabú.
Evidentment són pocs els que prefereixen marxar. Sortosament encara mai propers els que marxen massa d'hora i encara més sortosament molts molts els cadets de l'equip, i que rodonets que són...
Ara bé, arribats a determinades edats, el què es pot desitjar és que sigui ràpid, que el comiat sigui el més digne possible (i casualment coincideix amb què sigui en el menor temps possible, emmig de bates blanques en no espais estèrils que despullen de personalitat, actuals dipositaris de tota fe en l'eternitat).
Pretextes per retrobar i manifestar la presència als que resten, no és més que un riutal de cohesió social en temps de canvis, de retrobament davant de pèrdua d'arrels comunes.
Com diu algú, des del moment que naixem, morim. Però darrerament són massa habituals aquestes reunions precipitades.