uns dies càlids

Fet i fet, la catalana en terres de menor latitud no va passar desaparcebuda per a tothom. Després de quasi un any i mig d'abandonar a contracor el meu lloc per esmorzar preferit per qüestions de deslocalització a nivell intern, vaig tornar a recordar aquell gran plaer que em donava energies per enfrontar-me als avatars dels cedularis del XVI. Esmorzar i un somriure per un preu irrisori.

Amb vistes a l'entrada i sortida dels galeons que van fer les amèriques, els que van portar-nos les patates, el pebrot, el cacau, l'or i les pedres precioses, no sense sang; recordant tots aquells que de bon matí se senyalaven al passar per la capella; la nit perseguint l'Espe i els gitanillos; ara altra vegada de matí, amb el sol entrant pels grans finestrals, il·luminant la ciutat del color especial, he tornat a fer "una de la casa y un café con leche".

El cambrer, atentenent-me com a la multitud, que amb el solet s'ha despertat d'horeta i amb gana i ha fet camí cap al mateix bar que jo, estava cada vegada amb les celles més arrufades, despistat davant el què el públic li demanava, estrany tenint en compte la seva professionalitat i la facilitat d'invertir en un somriure al món (gran arma) finalment s'ha atrevit:- "Tu... por casualidad no serás Mireya?"

Que bé tornar a llocs i que se't recordi...


La carbonería segueix igual, el salvador ara és visitable, la mia tana s'ha fet de nou, a l'alfalfa per fi han acabat les obres, la puerta de la carne ja està restaurada, la plaça del cabildo segueix el seu mercadillo els diumenges, el charco de la pava segueix ple d'oportunitats i oportunistes i l'aire que fa certa por quan no vesteixes malament, el chillout de l'"azotea" manté el seu ambient acollidor mentre es divisa la testa de la ciutat, l'alameda per fi ja està acabada (però vaia cagada!), la moneda està xapada pq per fi s'han decidit a no deixar caure l'edifici (on hauran anat a viure les cucaraxes?), a l'Archivo exposició nova (Falia me va de grande...), la becària s'ha passat a PARES, la gent de PARES segueixen nerviosos, la feria de las naciones torna a celebrar-se (deuen fer-la cada 3 mesos!), el pis dels meus somnis de santiago ha canviat el clima i idiomes, però la gent segueix igual d'agradable, i l'azotea al seu lloc, Triana igual, a l'altra banda del riu, el ajoblanco amb la seva mescla de vinils i tortas mexicanes... i el giraldillo... girant.
I en Jörg segueix les seves aventures per Espanya, el nou Quijote/Baró de Trier del XXI... Sort que ha deixat el kite a Sevilla que sinó no m'extranyaria que el lligués a la bici!
I de nou enmig de l'acolliment de belgues, gaditans, alemanys i sevillans, la nena ja s'ha passat la murrinya de tots aquells dies de sol i alegria, que malgrat pugui semblar un tòpic, perquè no dir-ho si va ser així...

PD: de nou he hagut de fugir dels italians... vaia espècie més extranya... No vegis la capacitat d'atracció que té una noia sola amb motxilla, prenent el sol: tot tipus de homeless, borratxos que encara no han dormit i altres fumetes busquen conversa amb aquest ser, potser els desperta... curiositat? I ja em veus a mi fent de guia a gent que amaga el seu violí i "harapos" pel carrer, indicant-li els millors llocs per dormir tranquil. Aix... canalla...