"Eran las únicas horas en que nuestros
ritmos coincidían.
Ahora los lunes me pesan
y ahogan mis fuerzas
esas eternas arenas.
Recuerdo lo que hemos tenido
a saltos en el tiempo,
estraña historia onírica
entre tierras y setas.
Miro tu rostro sobre mi vientre,
pierdo mis dedos en tu pelo,
como lo que vi hace poco
y lo que hice hace mucho.
Esos dulcísimos tortuosos momentos...
Me pregunto qué es lo que he olvidado ahora,
qué paso en falso te ha huido.
Busco y no encuentro
mas que envenenados vacíos.
Y aunque de vez en cuando en este mar de sinsaberes
me agarro a resvaladizas esperanzas
es en ese descenso en el que me convenzo.
Ya no me serás suficiente."
28.3.10
a cop d'euros
- Hola, que em pots vendre el món?
Segueix al llindar de la botiga, estudiant el carrer que tantes hores porta desitjant que arribi el moment d'endinsar-se i deixar enrere les quatre parets.- Perdona, que em vens el món?- Com? _s'adona que les paraules van a ell i es gira.
Quin món vols?- El blau _senyalant el que volia.- Molt bé. _treu un pňster de darrera el que havia senyalat. Mentre camina cap a la caixa el va enrotllant amb una habilitat que delata la seva experičncia en els papares de gran format. Ni una arruga. Perfecte. Li col·loca una bossa i després aquesta dins d'una altra, amb nansa i logotip de la botiga.
És que és petit el món.- Ah, jo pensava que era molt gran. _pago els 9 euros.
Gràcies, que vagi bé.- Gràcies a tu. Adéu si au.
16.3.10
t'hi cabran els totxos al forat?
Vinga Maria, hipoteques fresques, acabades de pescar!!
Com vols marxar sense una?
Quin sentit tindrà si no la teva trista existència al costat d'aquest capullo/a?
Va, hipoteca i tres fills i ja no hi pensis més.
Tindràs objectiu vital per 30 anys i tots els altres mals de caps seran petits.
Qui vol moure's del sofà avui en dia? Per a què viatjar si ja veus pel·lis? Cambiar la teva puta feina? Aprendre? Va home va, deixa't de bajanades.
Aprofita aquesta ocasió i emporta't una preciosa TV de plasma amb tdt integrat que et netejarà tot el que es mou en aquest bony que tens sobre el coll.
I si l'any que ve hauries de canviar els parabrises del cotxe, oblida-te'n i compra-te'n un de nou, que sàpiguen els veïns qui és el triunfador. Canvia el camping per Manhatan!
I si ha arribat el moment que et canses del pis i vols una casa, doncs res, et compres una superhipoteca i després enganyes a algú perquè et compri un pis amb vistes a l'autopista i encarat a nord-est. Algun altre idiota picarà!
A qui importa la teva ànima? No te la demanarem mai, tan sols seràs el nostre dòcil esclau i encantats et farem l'existència més lleugera. Oblida't de decidir què fer en els propers 30 anys.
T'ho posem fàcil!
Si és temps de crisi i intentes vendre el pis pel que mai ha valgut ni valdrà: olé pringat, a veure com te'l treus de sobre. Te l'hauràs de ficar al... jajajajja
Com vols marxar sense una?
Quin sentit tindrà si no la teva trista existència al costat d'aquest capullo/a?
Va, hipoteca i tres fills i ja no hi pensis més.
Tindràs objectiu vital per 30 anys i tots els altres mals de caps seran petits.
Qui vol moure's del sofà avui en dia? Per a què viatjar si ja veus pel·lis? Cambiar la teva puta feina? Aprendre? Va home va, deixa't de bajanades.
Aprofita aquesta ocasió i emporta't una preciosa TV de plasma amb tdt integrat que et netejarà tot el que es mou en aquest bony que tens sobre el coll.
I si l'any que ve hauries de canviar els parabrises del cotxe, oblida-te'n i compra-te'n un de nou, que sàpiguen els veïns qui és el triunfador. Canvia el camping per Manhatan!
I si ha arribat el moment que et canses del pis i vols una casa, doncs res, et compres una superhipoteca i després enganyes a algú perquè et compri un pis amb vistes a l'autopista i encarat a nord-est. Algun altre idiota picarà!
A qui importa la teva ànima? No te la demanarem mai, tan sols seràs el nostre dòcil esclau i encantats et farem l'existència més lleugera. Oblida't de decidir què fer en els propers 30 anys.
T'ho posem fàcil!
Si és temps de crisi i intentes vendre el pis pel que mai ha valgut ni valdrà: olé pringat, a veure com te'l treus de sobre. Te l'hauràs de ficar al... jajajajja
12.3.10
the ramblas world I
Missió:
aconseguir un diari.
Procediment:
1. T'apropes al quiosc que estava més proper al desig de voler un diari. En aquest cas, a les Rambles.
2. Imagines on deuen ser els diaris, que no es veuen.
3. Busques l'espai entre les prestatgeries giratòries abarrotades de paelles imant, postals horteres i altres objectes estúpids i el ramadet d'adolescents rossos amb ganes de divertir-se.
4. Agafes el diari que vols, fent un moviment de mikado perquè els de sobre no es moguin de lloc, mentre mantens el peu en l'aire com quan feies l'àngel amb patins i suposo que treus la llengua per fer-ho tot millor.
5. Mires els paios que hi ha per saber qui et cobrarà.
6. Et preguntes estúpidament com és que són paquistanís, si serà seu el negoci o rellogat...
7. Un d'ells semblava que feia un gest indicant que era el quiosquer però ha seguit impacible col·locant bé les paelles i els toros.
8. Val, deu ser l'altre.
9. Et disposes a pagar.
10. Et senyala que has de pagar a l'altre.
11. Aquest segueix amb les paelles, es pren el seu temps, gira el cap (més que mirar percep la presència).
12. Deixa per uns segons els imans. Col·loca la mà on han d'anar les monedes.
13. Rep les monedes.
14. Es retira. Espero que per buscar el canvi.
15. Torna cap a l'ombra, és a dir, jo.
16. Allarga la mà amb les monedes que han d'anar a la meva.
17. Estupefacte, li dic ben alt però de manera simpàtica: "Pocas palabras, eh!!!"
18. La màquina col·locaimans i cobradiaris de fenotip suposadament forjat al Paquistan de sobte cobra vida. Els ulls hi veuen, els llavis s'estiren i les galtes s'alcen.
Buf, quin descans veure que encara funciona.
aconseguir un diari.
Procediment:
1. T'apropes al quiosc que estava més proper al desig de voler un diari. En aquest cas, a les Rambles.
2. Imagines on deuen ser els diaris, que no es veuen.
3. Busques l'espai entre les prestatgeries giratòries abarrotades de paelles imant, postals horteres i altres objectes estúpids i el ramadet d'adolescents rossos amb ganes de divertir-se.
4. Agafes el diari que vols, fent un moviment de mikado perquè els de sobre no es moguin de lloc, mentre mantens el peu en l'aire com quan feies l'àngel amb patins i suposo que treus la llengua per fer-ho tot millor.
5. Mires els paios que hi ha per saber qui et cobrarà.
6. Et preguntes estúpidament com és que són paquistanís, si serà seu el negoci o rellogat...
7. Un d'ells semblava que feia un gest indicant que era el quiosquer però ha seguit impacible col·locant bé les paelles i els toros.
8. Val, deu ser l'altre.
9. Et disposes a pagar.
10. Et senyala que has de pagar a l'altre.
11. Aquest segueix amb les paelles, es pren el seu temps, gira el cap (més que mirar percep la presència).
12. Deixa per uns segons els imans. Col·loca la mà on han d'anar les monedes.
13. Rep les monedes.
14. Es retira. Espero que per buscar el canvi.
15. Torna cap a l'ombra, és a dir, jo.
16. Allarga la mà amb les monedes que han d'anar a la meva.
17. Estupefacte, li dic ben alt però de manera simpàtica: "Pocas palabras, eh!!!"
18. La màquina col·locaimans i cobradiaris de fenotip suposadament forjat al Paquistan de sobte cobra vida. Els ulls hi veuen, els llavis s'estiren i les galtes s'alcen.
Buf, quin descans veure que encara funciona.
4.3.10
ja veig la cara de l'Agost... i somriu
Se m'acaben de passar pel cap tres hipòtesis del "viatjar sol".
Les sintetitzaré esquemàticament en aquest intent de pseudocientificisme en què jo mateixa m'he ficat.
1. No es viatja sol a no ser que realment al voltant no hi hagi ningú. Tot espai compartit nega "estar sol".
2. No per estar envoltat de coneguts, amics, familiars, amigo-familiars i altres succedanis, impossibilita el sentiment de soledat.
3. La por a "viatjar sol" no és tant pel desempar de qui emprèn un camí sense un company de viatge contractual (tàcit o comercial) sinó a la por a trobar-se amb un mateix.
I dit això, dir que tinc tantíiiiiisssssiiiiiimes ganes d'experimentar fer milers de kilometres amb mi mateixa i amb tots aquells per ara desconeguts!!
I que bonic sentir les balenes respirar,
i que boniques les il·lusions en cada bitllet,
i quines fronteres esperen a què les trenqui,
i quines veus encuriosiré,
i quins horitzons em tibaran,
i quantes mirades es trobaran,
i quines desventures portaran a petits grans moments,
i quants superlatius vindran...
Les sintetitzaré esquemàticament en aquest intent de pseudocientificisme en què jo mateixa m'he ficat.
1. No es viatja sol a no ser que realment al voltant no hi hagi ningú. Tot espai compartit nega "estar sol".
2. No per estar envoltat de coneguts, amics, familiars, amigo-familiars i altres succedanis, impossibilita el sentiment de soledat.
3. La por a "viatjar sol" no és tant pel desempar de qui emprèn un camí sense un company de viatge contractual (tàcit o comercial) sinó a la por a trobar-se amb un mateix.
I dit això, dir que tinc tantíiiiiisssssiiiiiimes ganes d'experimentar fer milers de kilometres amb mi mateixa i amb tots aquells per ara desconeguts!!
I que bonic sentir les balenes respirar,
i que boniques les il·lusions en cada bitllet,
i quines fronteres esperen a què les trenqui,
i quines veus encuriosiré,
i quins horitzons em tibaran,
i quantes mirades es trobaran,
i quines desventures portaran a petits grans moments,
i quants superlatius vindran...
27.2.10
18.1.10
Merhaba!
Les vacances a Turquia han estat mooolt rebé. El temps no ha acompanyat gaire, però amb les expectatives que tenia que plogués tota la setmana, ha fet molt bon temps.
La pensió d'Istambul era molt xula, bàsicament per la gent que hi treballava i les converses amb els altres hostes, gent molt jove viatjant sols i fent ruta pel món. Una bona manera de fer pràctiques d'anglès i obrir horitzons i possibilitats de viatge.
Viatjar a Istambul, sent noia, és totalment viable. Potser és totalment prescindible anar al Gran Basar, on els comerciant semblen més caçadors que altra cosa. I si comets l'error de parar i mirar la botiga, utilitzen la tècnica d'atabalar-te. Ja saben que no estem acostumats a comprar amb pressió i presses i regateig i tants objectes, i altra moneda i altre idioma... i per fugir d'allà acabes comprant quelcom que ni imaginaves que podies comprar. Total, que res, fugir.
Potser el que més mal gust m'ha portat és l'egoisme xungo de la 'companya', al qual vaig respondre cruelment amb un no oferiment de pinces de depilar davant un bigoti cada dia més frapant. Estava a punt de trucar al Raluy a veure si necessitaven una altra atracció! :D Llàstima que al final ens va dir que s'estava fent la depilació làser i que no se'ls podia arrencar. Va ser molt bo quan va entrar l'últim dia a un super per comprar xocolatines i ganivetes d'afeitar... jajajaj
I sobre la passivitat del noi, bé, gent sense sang que sembla que es moguin a poc a poc perquè pesen molt, però res a dir, almenys no és un greuge tan important. Potser la mania d'aixecar-se de qualsevol taula i no endressar la cadira per permetre el pas al que queda al costat, delatava una actitud força mal educada i descuidada del plan "que es fotin els altres". A l'estil de la mania dels madrilenys en deixar les portes obertes.
L'últim dia em vaig perdre per les parades de les rodalies del basar de les espècies, i ja em veus fent la poblerina demanant a dos nois si podien indicar-me on era. I el cas és que semblaven no saber-ho a sobre el mapa. L'anglès el dominaven menys que jo i, finalment, amb signes, em van indicar que els seguís. I ja veus la guiri anant amb dos paios que no sabia si em portaven en contra direcció o pel bon camí, mentre parlaven entre ells i reien. I, com és de suposar, em van acompanyar molt amablement fins a Eminonu, el moll del Corn d'Or. Un somriure d'agraïment i una encaixada de mà van ajudar a agraïr-los el tour. Realment m'havia fotut al cul del món!!
De les coses que m'han agradat més, és veure que el meu anglès és molt millor que el dels meus compis, tot i les deficiències abrumants que té. I mira que el pàjaro ha treballat a anglaterra tot un estiu! Quina manera de parlar anglès!! "Yes" "No" "Tomorrow" "Thank you" tot respostes, poca interacció amb l'altre. Totes les h amb jotes, les erres amb erres sonores i les tes ben marcades, res de t-z. I a la mínima que algú savia dues paraules de castellà, ala, a prendre pel cul l'anglès. I fins i tot després xerraven entre ells amb català. Buf, a vegades m'he desmarcat de coses com aquestes, per exemple demanant a un alemany que parlava castellà que si us plau, ens parlés en anglès. O no parlar en català si hi ha algú que entén el castellà, crec que també és de bon fer.
I cap dels dos va saber dir hola en turc, ni gràcies, ni te... ni interès. I mira que és fàcil arrancar un somriure als locals mostrant-los que t'has pres molèsties en articular alguna paraula en turc. No sé, a mi m'ha sortir fer-ho per respecte. Igual que dir "Morning" quan vas a esmorzar de bon matí i entres a un menjador ple de gent on saps que tindràs resposta si saludes. Cadascú amb els seus límits simbòlico-cognitius...
El proper viatge, no buscaré companys. Viatjar sola té moltes recompenses, com conèixer més gent i no haver d'aguantar certes coses. Va, reconec que també han estat bé les estones de partir-nos el cul amb mil coses i les excursions a peu per la Capadòcia, i poder arribar a l'hostal sense perdre'm... mira que tinc mal sentit de la orientació!!! De tot se n'aprèn.
Sobre Istambul i la Capadòcia, doncs què dir. Que serà millor que cadascú vagi a inspirar l'aire d'una comunitat amb una immensa història i que el present, una dicotomia entre orient i occident no pot descriure's amb menys paraules que "contrastos". País de contradiccions que, pel fet d'existir, es nega aquesta categoria. Les contradiccions són per qui les percep, perquè pensa en base a una categorització. Però el fet que es trenqui el pensar amb el veure, no pressuposa la no possibilitat de convivència. Bé, no em feu cas que no he dormit gaire.
No es pot oblidar el passeig entre minarets i la crida a l'oració i la deliciosa cuina meditarrània que tenen. Coses que no es llegeixen en guies ni novels de literatura. Per cert, avui l'Orhan Pamuk fa una xerrada al CCCB. Qui sap, potser vam compartir avió.
La pensió d'Istambul era molt xula, bàsicament per la gent que hi treballava i les converses amb els altres hostes, gent molt jove viatjant sols i fent ruta pel món. Una bona manera de fer pràctiques d'anglès i obrir horitzons i possibilitats de viatge.
Viatjar a Istambul, sent noia, és totalment viable. Potser és totalment prescindible anar al Gran Basar, on els comerciant semblen més caçadors que altra cosa. I si comets l'error de parar i mirar la botiga, utilitzen la tècnica d'atabalar-te. Ja saben que no estem acostumats a comprar amb pressió i presses i regateig i tants objectes, i altra moneda i altre idioma... i per fugir d'allà acabes comprant quelcom que ni imaginaves que podies comprar. Total, que res, fugir.
Potser el que més mal gust m'ha portat és l'egoisme xungo de la 'companya', al qual vaig respondre cruelment amb un no oferiment de pinces de depilar davant un bigoti cada dia més frapant. Estava a punt de trucar al Raluy a veure si necessitaven una altra atracció! :D Llàstima que al final ens va dir que s'estava fent la depilació làser i que no se'ls podia arrencar. Va ser molt bo quan va entrar l'últim dia a un super per comprar xocolatines i ganivetes d'afeitar... jajajaj
I sobre la passivitat del noi, bé, gent sense sang que sembla que es moguin a poc a poc perquè pesen molt, però res a dir, almenys no és un greuge tan important. Potser la mania d'aixecar-se de qualsevol taula i no endressar la cadira per permetre el pas al que queda al costat, delatava una actitud força mal educada i descuidada del plan "que es fotin els altres". A l'estil de la mania dels madrilenys en deixar les portes obertes.
L'últim dia em vaig perdre per les parades de les rodalies del basar de les espècies, i ja em veus fent la poblerina demanant a dos nois si podien indicar-me on era. I el cas és que semblaven no saber-ho a sobre el mapa. L'anglès el dominaven menys que jo i, finalment, amb signes, em van indicar que els seguís. I ja veus la guiri anant amb dos paios que no sabia si em portaven en contra direcció o pel bon camí, mentre parlaven entre ells i reien. I, com és de suposar, em van acompanyar molt amablement fins a Eminonu, el moll del Corn d'Or. Un somriure d'agraïment i una encaixada de mà van ajudar a agraïr-los el tour. Realment m'havia fotut al cul del món!!
De les coses que m'han agradat més, és veure que el meu anglès és molt millor que el dels meus compis, tot i les deficiències abrumants que té. I mira que el pàjaro ha treballat a anglaterra tot un estiu! Quina manera de parlar anglès!! "Yes" "No" "Tomorrow" "Thank you" tot respostes, poca interacció amb l'altre. Totes les h amb jotes, les erres amb erres sonores i les tes ben marcades, res de t-z. I a la mínima que algú savia dues paraules de castellà, ala, a prendre pel cul l'anglès. I fins i tot després xerraven entre ells amb català. Buf, a vegades m'he desmarcat de coses com aquestes, per exemple demanant a un alemany que parlava castellà que si us plau, ens parlés en anglès. O no parlar en català si hi ha algú que entén el castellà, crec que també és de bon fer.
I cap dels dos va saber dir hola en turc, ni gràcies, ni te... ni interès. I mira que és fàcil arrancar un somriure als locals mostrant-los que t'has pres molèsties en articular alguna paraula en turc. No sé, a mi m'ha sortir fer-ho per respecte. Igual que dir "Morning" quan vas a esmorzar de bon matí i entres a un menjador ple de gent on saps que tindràs resposta si saludes. Cadascú amb els seus límits simbòlico-cognitius...
El proper viatge, no buscaré companys. Viatjar sola té moltes recompenses, com conèixer més gent i no haver d'aguantar certes coses. Va, reconec que també han estat bé les estones de partir-nos el cul amb mil coses i les excursions a peu per la Capadòcia, i poder arribar a l'hostal sense perdre'm... mira que tinc mal sentit de la orientació!!! De tot se n'aprèn.
Sobre Istambul i la Capadòcia, doncs què dir. Que serà millor que cadascú vagi a inspirar l'aire d'una comunitat amb una immensa història i que el present, una dicotomia entre orient i occident no pot descriure's amb menys paraules que "contrastos". País de contradiccions que, pel fet d'existir, es nega aquesta categoria. Les contradiccions són per qui les percep, perquè pensa en base a una categorització. Però el fet que es trenqui el pensar amb el veure, no pressuposa la no possibilitat de convivència. Bé, no em feu cas que no he dormit gaire.
No es pot oblidar el passeig entre minarets i la crida a l'oració i la deliciosa cuina meditarrània que tenen. Coses que no es llegeixen en guies ni novels de literatura. Per cert, avui l'Orhan Pamuk fa una xerrada al CCCB. Qui sap, potser vam compartir avió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)