4.3.10

ja veig la cara de l'Agost... i somriu

Se m'acaben de passar pel cap tres hipòtesis del "viatjar sol".
Les sintetitzaré esquemàticament en aquest intent de pseudocientificisme en què jo mateixa m'he ficat.


1. No es viatja sol a no ser que realment al voltant no hi hagi ningú. Tot espai compartit nega "estar sol".


2. No per estar envoltat de coneguts, amics, familiars, amigo-familiars i altres succedanis, impossibilita el sentiment de soledat.


3. La por a "viatjar sol" no és tant pel desempar de qui emprèn un camí sense un company de viatge contractual (tàcit o comercial) sinó a la por a trobar-se amb un mateix.


I dit això, dir que tinc tantíiiiiisssssiiiiiimes ganes d'experimentar fer milers de kilometres amb mi mateixa i amb tots aquells per ara desconeguts!!
I que bonic sentir les balenes respirar,
i que boniques les il·lusions en cada bitllet, 
i quines fronteres esperen a què les trenqui,
i quines veus encuriosiré,
i quins horitzons em tibaran,
i quantes mirades es trobaran, 
i quines desventures portaran a petits grans moments,
i quants superlatius vindran...

2 comentaris:

sil ha dit...

woooow, quins postulats tan bonics...
i serà la òstia!
tu aniràs a buscar el fred i miraràs balenes, mentre jo em banyo en platges tropicals i pesco llagostes... i si ens passem fotos i millorem la comunicació, ja tindrem més món viscut! yeah!
m'agrada l'agost...

miri ha dit...

Porta'm una llagosta a Iguazú i uns quants rajos de sol calentons!