Josafat

Passant per la part de darrera de la Catedral, prop de la Giralda, uns m'han cridat. Eren sons pausats i continuats, uns espetecs que seguien un compàs, com el tic tac del rellotge, com els intents del mar de fer terra. Responent a la seva crida i a la curiositat creixent per la persistència dels crits sords, m'he aturat en el camí, he alçat la mirada i, després de moure el cap cap a la dreta, cap a l'esquerra, més amunt, ajupir-me... entremig dels contraforts, allà era.
Era un home d'una cinquantena estava dret sota la foscor d'un dia plujós, empresonat pels carreus de la coberta de l'ala de la Catedral. La seva mirada, clavada a l'infinit amagava el dolor físic i n'advertia un de major, un dolor que no sagna, que no es veu, que no deixa rastre, però que al seu costat la mort és un son dolç.
Només la boca advertia la seva humanitat, insinuava la severitat dels cops del flagell, que obria a cada colpejar la ferida de l'esquena, com ganivetes acariciant-lo en cada impuls.
Sense mirar-me sé que m'ha vist que el mirava, jo i altres transeúnts que passàvem per allà. Tots hem respost als crits del flagell, tots volíem descobrir-lo entre els contraforts de la Catedral.
I no ha passat res més, un cop hem vist el que volíem veure, satisfets per posar cara al dolor, hem tornat a les nostres posicions inicials i hem prosseguit el camí cap a enlloc.
Volíem veure sang, i l'hem vist.