malament del CAP

T'acostes, amb el mateix escepticisme de cada matí, al taulell de la recepció del CAP. Tremolo només de pensar l'element amb qui m'hauré d'esforçar per no retorçar-li el coll.Algun matí, ho reconec, hi col·loquen algú que té algo al cap i encara hi pots xerrar.
Però aquests són els que han posat falsos, per fer veure que l'ICS és un ens agradable.El cas és que estic farta d'administrativues que van de doctors emèrits quan no saben ni copiar el nom que apareix a un carnet. Aquests elements s'esforcen cada dia en fer-te el diagnòstic, llegint-lo en el to de veu perquè això de mirar els ulls ho tenen prohibit perquè sembla que treballin menys.
Vaia capullos els metges i infermeres, que es passen uns anyets estudiant i fent cursets, mentre que els elements del mostrador només han de saber teclejar i esforçar-se, no sempre, a atendre algú. Lo seu és un do, innat.
Puc arribar a entendre que a molts els puteja simplement el fet que travessis el llindar de la porta, demà a l'entrar demanaré perdó.
Bé, tot això ve perquè avui una de darrera l'altar m'ha dit que el meu metge ho tenia tot ple, acabant amb un silenci que indicava que no tenia res més a dir i que per tant ja me'n podia tornar per allà on havia vingut. És clar, què millor ha de fer a la vida una tia com jo, jove, sense fills i vés a saber què més, que anar-li a tocar els collons a ella. Ho sento, he anat al CAP per un metge, no per perdre el temps. Per corroborar la seva superioritat i sapiència, em pregunta que què em passa. Li responc que dolor, per fer-li fàcil.
- A on.
- Com a sota les costelles. - Segueixo intentant fer-li lo més fàcil possible. A més, què n'ha de fer? I la confidencialitat de les dades bla bla bla. Són necessàries aquestes confessions, més morboses que pràctiques?
- Ah, - i escriu a l'ordinador: d o l o r c o s t i l l a s.
- No no, que les costillas no em fan mal. Que no les tinc trencades.Se li en fot. Ella sí que sap què em fa mal.
- Posa-li "postoperatori neumotorax". - Sense articles, per no despistar-la. Intento que el metge al llegir la nota que li passi la pàjara no em prengui per una alarmista aborrida que té ganes de fer-se la malalta.
- o p e r a c i o t o r a x
- Que no que no, N E U M O torax. I tb vull demanar si necessito més antibiòtics.
- Ah no! que la medicació no és una urgència.
El tiu de darrera meu m'ha arrencat les mans del coll de la superdoctora. Va parir, ella no està a 39 cada dia i exudant cosa lletja. Seré inculta, mira que pensar que necessito medicació! Però si a simple vista es veu que tinc cuento!
Al final li he arrancat un putu paperet amb una hora (falsa, com no) pel metge d'urgències.

Sort que un cop passada la barrera d'aquests animalons mononeuronals pots parlar amb una persona, i amb qui és possible mantenir-hi una conversa, oju!
Demà tornaré a disculpar-me per la meva presència, com les rumaneses al metro. Potser un timbre de veu més vulnerable i un accent forani em facilitaria les coses. Practicaré havent sopat!