Y cómo lloró Mary

Aquí la meva 3ª compi de pis: l’Esperanza de Triana. Vetlla per nosaltres des del menjador estant, així que tot anirà bé! ;-)

Ahir era la "Madrugá" (sic) i sortien dues de les més importants: Esperanza de Triana y los Gitanillos, ambdós del meu barri. A l'Esperanza no hi ha qui la segueixi: va sortir a les 2:15 i fins a les 13:30 no ha tornat a casa. Vaig anar a buscar-la a les 3 de la matinada. Va tardar en aparèixer a la cita, però l'espera valia la pena. Després de passar el pas de Jesús, una plataforma d'uns 8 metres x 4 i de cues inacabables de nazarenos va apareixer Ella, a la llunyania. Un plor femení li dedicà unes notes, que malgrat no entendre's res per la distància i el rumor de la gent vam aplaudir gentilment. Poc després, de la llum d'uns focus vam poder gaudir de la caiguda d'un "camión de pétalos", vermells, blancs i roses. "Ya verás tú mañana los de Canal Sur", deien uns ben orgullosos.
Sense saber-ho m'havia col·locat en un lloc privilegiat, on havia de fer les maniobres per girar, i tal fou la proximitat que ens va fer retrocedir, com si d'un ball es tractés.
El clima s'aconsegueix per tots els sentits: les espelmes en la foscor, la lluïssor dels daurats, la vaporositat de les plomes dels barrets dels soldats i les puntes de les verges; l'olor de l'encens; però sobretot és en el pla auditiu on hi ha l'eficàcia: els tambors dónen la solemnitat i marquen el ritme dels cors dels assistents, mentre que les trompetes són la veu, els narradors de l'acte i al mateix temps, canviant la lluminositat de les notes, ploren pública i desconsoladament per als assistents.
Pel que fa a aquests, a diferència de les altres a què havia assistit, el públic vestia de forma més senzilla, més natural, en general. Potser perquè estem parlant d'una processó de l'antic barri mariner, fins ara més popular que la resta? Potser perquè al ser de nit la gent que venia d'altres llocs de la ciutat ja s'haurien retirat? No ho sé.
De nou em va sobtar el comportament d'alguns dels que érem allà: alguna gent bevent en gots de plàstic cervesa, vi o calimocho, nens al terra dormint recolzats a la paret mentre els pares estaven a prop comentant la jugada... Déu ni do.

Alerta el detall dels mòbils: símbol postmodern de devoció?
Malgrat valer la pena l'esdeveniment, a les 5 els meus ulls es van acomiadar...

Aquest matí he sortit a les 12 i ben a prop he pogut tornar a agafar un revolt dels emocionants (sembla que funciona igual que en els rallis), però només m'he quedat a veure com girava el pas de Jesús (de l'Esperanza, el mateix) per uns carrerons ben estrets, i com li cantaven dues saetas des d'un balcó. Quina perseverància!

PARAULES CLAU DE SETMANA SANTA
Nazareno: germans andalusos dels papus catalans.
Costalero: persona que forma part del grup que està a sota les imatges, suportant uns 30 Kgs. Des d’aquesta posició no té visibilitat i per això hi ha un guia a davant que els dóna indicacions. En un portal (dels més famosos i per això dels més inaccessibles degut a la munió de gent), els costats de la imatge no passen perquè es tracta d’un arc gòtic i els costaleros han de passar-hi agenollats. En cas que el carrer sigui molt estret, el guia els crida “muy poquito a poco... muy poquito a poco...”, frase que ha acabat esdevenint un clàssic.
Capirote: con de cartró que utilitzen els nazarenos per donar forma a la caputxa.
Penitente: els nazarenos que no porten el capirote, de manera que la caputxa queda penjant enrera.
Bulla: gran concentració de gent que es forma en els passos, especialment a les cantonades dels carrers com a resultat dels lents però continuats passos dels que presencien una processó.
Capillitas: dit a tot aquell que sent una devoció extrema per una confraria o les verges i processons en general, sabent-se totes les cançons, el número de llàgrimes que té tal verge a la galta dreta... Ve a ser quelcom similar a l’adjectiu tuning. No té condició d’edat o sexe. Per exemple, una parella en un cotxe negre amb els vidres tintats, les finestres de davant abaixades i escoltant a tot drap algun pas. I per la televisió es fan concursos que només aquestes persones saben respondre.

QUATRE DADES MÉS
- Cada confraria només fa una sortida en tota la setmana santa.
- Com que els dies més importants són el dijous i el divendres sants, l’ordre es decideix segons l’antiguitat de la confraria.

- Un fotògraf reconegut m’ha explicat que de les estampetes de la Virgen de la Macarena se n’editen 300.000.
- En algunes confraries regalen als assistents estampetes. En d’altres els nazarenos més menuts regalen caramels als nens que hi són presents.
- S’ha de saber si el pas permet que la gent aplaudeixi, animi, “vitoree”, li cridi "guapa" a la verge o parli.
- Una anècdota que m’ha explicat un sevillano: una parella de joves d’estètica punk que estaven enfilats en una cabina de telèfons per veure millor un pas, van renyar a uns avis que devien ser foranis perquè estaven parlant, quan no era permès, i els van demanar “un poco de respeto, que es el Señor de (no recordo què)”
- Els bars canvien les tòpiques imatges de futbol o notícies pels passos. I la música ben alta.

I qui era la Mary? Doncs una noia que va plorar amb gemecs i tot al passar-li una verge per davant. "Ay Dios mío, pero que preciosísima eres" (sense ss, és clar)