Crònica del primer dia

Bé, avui és el primer dia a Sevilla i ha estat... complet.
Descriptors del dia: pluja, esmorzar, subministrament, laberint, tifa i no sé si n’hi hauria d’afegir algun altre.
Ahir vaig arribar a les 21:00 i el bus de l’aeroport no va poder arribar a la darrera parada (la meva) perquè els carrers estaven tallats degut a una processó, de manera que no podia agafar un taxi i em va tocar arrossegar 23 kg, costejar (deu venir de costalero?) 13 kg a l’esquena i intentar esquivar tots els sevillanos i andalusos en general que lluïen les seves millors gales, potser perquè era diumenge, potser degut a l’esdeveniment de presenciar processons o potser per ambdues coses. El cas és que jo anava contra direcció i els paseantes no m’ajudaven precisament a fer el camí més lleu. Però finalment vaig arribar, exhausta i encara mig marejada, suposo que pels nervis.
I avui, després de passar una nit enfonsada en un llit de molles que al respirar anaven saltant sota el coixí, he sortit al carrer i queia un tímid xirimiri. Com que no tenia esmorzar, me n’he anat a un bareto que anunciava café + tostada de jamón con tomate 2euros. I resulta que era un cafè amb llet amb un entrepà calentó de viena amb pernil salat i tallets de tomàquet. I no era mentida: 2 euros!!
Això em fa plantejar si cada matí em llevaré i m’estaré preparant un cafè en una cafetera de les tradicionals sobre una cuina vitroceràmica... cada cop ho dubto més.
Bé, a la feina ha anat molt bé perquè no he fet més que visitar tots els raconets, veure mil cares amb noms (dels quals no me n’ha quedat més que 3 o 4) i desespantar-me de la primera impressió de la setmana passada.
A la tarda, després de passar a comprar de tot al super, se m’ha ocorregut anar fins al MediaMarkt a comprar un micro per l’skipe (qui no el tingui que se l’instal·li, si us plau) i no sé quin cable per algo que es diu “suíx”. He arribat fins a un terç del camí, coincidint amb la plaça principal, després de passar pel mig d’una processó i escabullir-me’n a través de El Corte Inglés. Creia que el tràngul havia passat, però no, només acabava de començar: m’he trobat tancada enmig de processons vàries. Cada carrer que prenia al final sonaven trompetes, se sentien passos, es veien espelmes intercalades amb homes-paperina... N’he vist de blancs, de negres i de liles. I no estem parlant d’una vintena, sinó que sumaven uns 50 només els paperina. He intentat captar una mica l’esssència de tot plegat, però no ho he aconseguit. Els personatges no sé quins són més interesants, si els que desfilen o els que van a desfilar com a miradors. Si ets jovenet has de portar els cabells ben engominats, sigui en plan modernillo o bé pepero, el cas és que es marqui la pinta i brilli. La roba pot ser més aviat informal, però que sigui un jersei de marca del que en surti un coll de camisa. En el cas que siguis joveneta, l’uniforme comença per uns bons talons, unes anelles ben grans, un maquillatge que et faci semblar mestissa, un recollit en plan “bodorro” i la resta pots escollir entre una minifaldilla que deixa les cames sense protecció de l’airet. El sector més jove, nens i nenes, està dividit entre els que van a dintre un cucurutxo i els que semblen tornar a l’època dels señoritos vestint un abric elegant de l’estil anys vint. Si ets jove però amb parella que sembla més aviat estable o que fins i tot estan casats, has d’anar super mudat, com si anessis a un casament dels convencionals. Aquests marquen l’impàs, ja que els de generacions anteriors seguiran aquest cànon.
Bé, el cas és que enmig de la parade del dilluns sant sevillano m’he adonat de la paciència que tenen aquests habitants de per aquí a baix. I que si aconsegueixes allunyar-te d’un carrer per on passa la processó, tots els carrers per on tinguis intenció de passar, i després pels que creus que podries passar donant una volta del mil, vénen mudats a contra teu. I tant ha estat el meu desconcert, que no he acabat d’esbrinar si la gent n’anava a trobar una o bé en fugia, perquè un cop et trobes de nassos en una, un sector important fa passetes de centímetre amb la voluntat de sortir-ne o potser a la cerca d’aire.
Un altre fenomen que he observat és que un cop passa la processó i tot el sèquit d’observadors encara no s’ha acabat tot. Ràpidament s’apropa una patrulla de bèsties de color taronja amb uns crits eixordadors. Per evitar atropellaments importants degut als girs incontrolats has de saltar a la vorera. Mengen bàsicament papers de caramels, bosses de xuxes però el que els fa embogir són les peles de pipes. Les clofolles mostren les restes del què ha succeït, com el confeti per carnaval a Torelló. Seran tots els nens que per allà han passat? Seran els papus que com que van tant a poc a poc s’avorreixen i mentrestant passen l’estona? Doncs es veu que no, que són els que assisteixen per veure l’acte els que van armats amb pipes. Quina diferència amb el silenci i la serenor que es respiren a la processó de Vic!!
El que he trobat més divertit de tot plegat és cada cop que la verge (no sé quina) o la “carrossa” amb un jesús lligat per la cintura fan un saltiró. La gent s’emociona i els dóna ànims.
Ah, i autòctons m’han explicat que si les confraries no compleixen amb l’horari establert sense causa justificada la policia els posa una multa; que a la tornada ja no hi ha pressa; que quan passen pel barri del qual són van molt a poc a poc per tal de lluir-se més; que si saps com t’avisen pel mòbil de quina, quan i d’on surt cada una; i que n’hi ha una que s’està unes 15 HORES CAMINANT!!! (del mig dia fins les 2 o les 3 de la matinada).
Bé, i lo de la tifa... no calen detalls, oi?

Gràcies per estar pendents de què faig per aquí penjada i no patiu, que una dona de l’arxiu m’ha dit que no tinc accent de catalana. És un elogi??

Petons i salut!!!

PD: per fer-vos una mica de boca i us animeu a venir: al meu carrer hi ha 3 escoles de flamenc, un bareto força popular al davant de casa, una freiduría a 20 metres, una teteria, i el super esmorzar ben a prop.