juraria que era aquí

Un dimarts plujós de la setmana passada me'n vaig anar a treballar, com de costum. Però amb la novetat que aquesta setmana RENFE passava de portar-nos als de la línia deficitària. Així que, vist la rasca que fa a aquestes hores del matí, vaig agafar el cotxe per anar com una senyora a agafar el putotransportpúblic, l'altra línia de tren. 
I com que ser lleugera com una ploma pot portar imprevistos destins per cops d'aire inesperats, doncs vaig fer nit a capital (no entrarem en detalls en on, per què, com ni els records per la mare del qui va tallar l'aigua i no em vaig poder dutxar.... ñlsdjgñlgas). 


El dia següent, arribes d'una revolada a la feina amb un cop de bicing, que darrerament són fantàstiques. L'estómac buit, la dutxa brilla per l'absència, la roba recorda la del dia anterior...
Feines (verb). Esmorzes. Feines. Dines. Feines. Et putotransportpubiquitzes fins a l'estació que no et va bé agafar. Surts al carrer. Camines amb les claus del cotxe als dits. Camines més. Joder, que empanada que estàs que te l'has passat. Tornes enrera repassant logotips i colors dels cotxes. No hi és. No recordaves que l'havies deixat més lluny i que encara no hi has arribat. Recamines el que ja has caminat i descaminat abans. Això ja sembla massa lluny. S'acaba el carrer.


Fantàstic. T'han robat el cotxe. No volia reconèixer-ho, però és un barri 'xunguele'. Molt bé, assimiles el "t'han robat el cotxe". Però, quin dia? Quina matrícula té? On ho denuncio? Camines de nou, penses el cotxe cremat, penses que han atropellat algú i que en sóc la responsable. 


Sorpresa. Cartellet minúscul que dimecres fan un putumercat. Però cap cartellet de grua. Ni rastre del meu cotxe.
Xerres amb autòctons d'aquells que com que estan avorrits la conversa amb ells és escoladissa com la sorra.
Bé. Hi ha l'esperança que me l'hagi robat la poli. Em diuen on hi ha el dipòsit municipal. Res, ben a prop, a 3 km i amb l'esquena carregada de llibres. Res, un passeig fent saltirons. 
Arribes allà, davant una noieta que fa de poli. Li demanes si pot ser que tinguin el meu cotxe. Demana model, matrícula (error), color. Sí, me l'ha fotut ella.


L'afirmació em transforma amb la tia més feliç del món, ben contenta per seguir tenint el cotxe sencer. La tia ensuma que la reacció no és normal. "Però has de pagar la grua". "Sí, ja ho suposava. He tret diners pel camí." Segueixo estant complaguda en què me l'hagin robat i em cobrin la grua. La noia segueix desconfiant. Després de prendre's el seu temps en copiar amb lletra preescolar el meu nom i cognoms, adreça, dni blau blau, em fa saber "I també t'arribarà una multa". I no se m'acut res més que encara sort que me l'han pres aquí i no a BCN, que allà és molt més car blau blau.
Li porto els papers del cotxe. Es mira en carnet merdós de color rosa amb aparença a paper de wc. "No, encara no està caducat", li dic. "Ah, sí quasi però no encara". Assegurança. Li dono la carta de l'assegurança. M'adono que allò no justifica el pagament. Merda. Els meus dits s'escapen en buscar entre els papers però els ulls veuen que la noia pot fer la vista grossa si no evidencio que aquell paper que mira és una kk en un pal. Freno els dits i no demana més.
Marxo amb el cotxe, preguntant-me com el deuen haver agafat amb la grua, si li han fet mal...
A prendre pel sac. Tinc cotxe i els diners els he mirat com si fossin del Monopoli.
Què n'aprenc: si vols no veure coses dolentes i posar-te de mal humor, pensa que podria ser molt pitjor.