Després del mosquit que ha entrat al casc i que m’ha deixat bòrnia (o zurda segons algú) una estona, aparquem al carrer on l’Antònia Font fa showarmas carregats d’amor, lliures d’impostos i maldecaps, exclusius pels mortals d’aquí –tant els impostos com els delicionsos rodons rodants de carn dauradeta a punt de passar-li el ribot mecànic. En fi, que l’Antònia segueix una norma, per la qual li és impossible vendre alcohol. Amb prou set per no poder esperar l’aparició del paki de sota els rajols, i sense llàntia a la que fregar, faig el pla d’emergència B: comprar les llaunes a qualsevol super, sempre que estiguin fresques, que en el fons tenim certa classe.
El cas és que se m’acosta una bruta que va de hipie i amb un català ronronejat em demana 50 cèntims. La quantitat és assumible. Però pq l’haig d’assumir jo? Podria argumentar que “i una merda, que es llevi a les 7, es dutxi i se’n vagi a treballar, com tothom”, però és lícit i desitjable poder escollir no fer-ho. En dit cas, que es monti ella la vida, però que no demani al món que li monti. Al què anava, que entra també a la botiga on vaig a comprar un parell de llaunes, regentada per una senyora possiblement dominicana, tot i que la dada és irrellevant. La mossa que es fa la drogada va tota decidida i es fa amb unes Pringels o com coi s’escrigui i un oli d’oliva de 4’60 cèntims. Però la paia no porta efectiu i li demana si accepta targeta. Davant la negativa, surt a la cerca d’un caixer de la Caixa. Ni hipie, ni drogada, bruta i adormida i amb una jeta que se la trepitja, i amb una targeta que li deuen anar omplint llurs orgullosos i cecs progenitors o una àurea de color celeste. Si anés al Caprabo entre les 9 i les 9 hauria comprat el mateix, per menys diners i sense haver d’anar a la captura d’un caixer. És clar que llavors no podria vestir-se de l’aire global del Raval i tornaria a ser la princesa de fa 6 mesos, 4 anys o 1 dia. Vaia cuento.
El cas és que se m’acosta una bruta que va de hipie i amb un català ronronejat em demana 50 cèntims. La quantitat és assumible. Però pq l’haig d’assumir jo? Podria argumentar que “i una merda, que es llevi a les 7, es dutxi i se’n vagi a treballar, com tothom”, però és lícit i desitjable poder escollir no fer-ho. En dit cas, que es monti ella la vida, però que no demani al món que li monti. Al què anava, que entra també a la botiga on vaig a comprar un parell de llaunes, regentada per una senyora possiblement dominicana, tot i que la dada és irrellevant. La mossa que es fa la drogada va tota decidida i es fa amb unes Pringels o com coi s’escrigui i un oli d’oliva de 4’60 cèntims. Però la paia no porta efectiu i li demana si accepta targeta. Davant la negativa, surt a la cerca d’un caixer de la Caixa. Ni hipie, ni drogada, bruta i adormida i amb una jeta que se la trepitja, i amb una targeta que li deuen anar omplint llurs orgullosos i cecs progenitors o una àurea de color celeste. Si anés al Caprabo entre les 9 i les 9 hauria comprat el mateix, per menys diners i sense haver d’anar a la captura d’un caixer. És clar que llavors no podria vestir-se de l’aire global del Raval i tornaria a ser la princesa de fa 6 mesos, 4 anys o 1 dia. Vaia cuento.
L'altre detall, és que asseguts a la plaça del MAGBA, rebutjant coquers ambulants i els pakis que han tingut un respir davant la presència insistent dels antidisturbis i els cowboys amb cartutxera i gorro de fer frankfurts, resulta que l'assessí, el criminal, és el xaval que en comptes de moure's caminant pel carrer, llisca sobre quatre rodetes i posa en perill els seus ossos soferts. En sèrio: li han mangat el monopatí els polis, i l'han empaperat.
I ai de qui gosi llepar una llauna vermella amb una estrella dibuixada, que resulta que no pots consumir alcohol a la via pública, a no ser que ho facis sobre les cadires metàl·liques d'uns metres més enllà i on és més provable que paguis més impostos. Perquè les birres del super, que jo sàpiga, tenen impostos te les beguis a casa o caminant, tant de dia com de nit, les llencis o només en llepis l'estrelleta. I, segons el meu petit criteri, unes cadires organitzades sobre l'asfalt, sense sostre ni parets, també estan a l'espai públic, privatitzat per unes hores, però legalment públic.
M'agradaria fer una mogudeta a la plaça... ho tinc tot planejat... seria per llogar-hi cadires... pagant els impostos que correspongui, no fos cas.
PD: si una birra de super al carrer és il·legal, perquè no ho és una pistola? Trenca més l'harmonia pública un monopatí que una porra? Hem de pagar entre tots la mitja hora de 4 polis que posen una multa en un noi, més les hores dels que hauran de tramitar la denúncia, les notificacions, el transport del monopatí al dipòsit, l'arxivament de l'expedient d'incautació... S'ho val una plataforma de fusta amb 4 rodes o a Barcelona potser passen coses on seria més important invertir el sou d'aquests caps buits?
1 comentari:
coses i coses.
Si bé és una tonteria multar per consumir una cerveseta tranquil·lament mentre passeges o estàs assgut en un banc públic, em sembla lògic advertir d'alguna manera als borratxos k pixen a tot arreu i et dediquen uns afalacs poc ortodoxos.
De la mateixa manera, em semblaria una gilipollez mangar el monopatí o patí a algú k està anant tranquil·lament pel carril bici o pel passeig marítim, però a mi personalment em toca la moral no poder seure als bancs de pedra de la plaça universitat o a la rampa del macba, pq si ho faig em caurà un d'aquests xavalins (k acostumen a ser guiris atrets precisament per aquest turisme skater de places de pedra, ideals per fer piruetes) al cap. Digue'm clàssica o avorrida, però a mi ja em sembla bé això k it's raining men sigui figurat.
Un altre tema ben diferent és l'arbitrarietat i xuleria de gran part del personal del cos policial, de l'estat i autonòmic.
Publica un comentari a l'entrada