Moebius

Ni imaginacions, ni somnis, ni al·lucinacions, ni deliris etílics. Realitats, dolces i amargues, colpidores però reals.

Gent que fa una carrera que no ha escollit, altres que es passen 8 hores al dia rosegant-se les entranyes per la feina, maltractaments silenciats, submissions per culpabilitat o ocultació de la veritat.
Les novetats són per antonomàsia temptadores, si bé els canvis vertiginosos en la mesura que van acompanyats de danys colaterals i haver de (re)començar. La covardia ens impedeix fer el pas, despullar-nos del que tenim per vestir-nos una mica més del què som, posar entre les cordes l'estabilitat estanca que ens permet viure. Certament, el més fàcil és abaixar el cap, ignorar el que ens cou per dintre, ignorar que sóm capaços de créixer si tenim prou valor com per lluitar pel què hi portem molt de temps avaluant, ho hem tastat i sabem el dolç gust que té. No és fruit de capricis o modes ni decisions precipitades sinó que va per sobre del que tenim o som, del que culturalment se'ns permet sentir o fer.

Hi ha qui troba pel camí cintes que inevitablement quan comencen, per moltes voltes que s'hi doni, per molt que se les pensi, per molts anys que passin, per molt temps que se les ignori i per molt que es vulgui creure que al seu dia van acabar, Déu, el destí o el res que sigui, no en va escriure el final perquè són un un maná que va més enllà de la línia que es pot seguir en el temps. Quantes més senyals calen per entendre i saber què fer amb les cintes que no moren, que no es poden evitar i que de fet, no te'n vols alliberar? Quan de temps aguantar la traició latent?

Altres cintes que crèiem de moebius, teixides per Res inexperts i tot i que aparentment semblaven tenir el mateix qualificatiu d'infinit, un dia arriben al seu fi, tot i els pedaços que ens hi esforcem a cosir i per molt de mal que ens faci reconèixer-ho. Dolorosament moren perquè així ha de ser.

No es tracta de negar el que fins ara hem tingut o sigut perquè la nostra entitat és un constructe de tot això, però tampoc podem tapar-nos els ulls, lligar-nos de mans i peus i cridar ben fort que no hi ha res que perturbi la nostra estructura. Que no hi ha cap espurna de llum que balli al compàs del nostre sí i que amb el temps s'ha confirmat part de la solidaritat mecànica, que ens sustenta i ens manté vius.

Per molt que en volguem fugir, sóm els jugadors. O t'hi enfrontes ara o ho hauràs de fer més endavant, però les cartes seguiran a la taula, sota el ulls espectants d'uns que coneixen què hi va haver, què hi ha i quin ha de ser el desenllaç.