Cactus intrús

Sí, sembla que al cap de 2 anys de no saber on vas i donar més voltes que un remolí, la part més bàsica d'un mateix peta. No s'hi val a fer-se el valent i creure que la màquina es mourà al ritme del mental, que si has de fer x coses, les has de fer i punt, peti qui peti. Arriba un punt en què no penses en el xassís, que creus que et seguirà sense dir ni mu pq, al cap i a la fi, ben poca cosa sóm sense el que ens passa pel cap. I el cos, és quelcom circumstancial, que no l'has triat i que com que ets jove i no et maltractes, no té veu ni dret a opinar sobre la vida que esculls.

Ja fa temps que saps que has de canviar a una marxa més curta, que no pots anar per ciutat amb quarta i menys amb cinquena. Però bé, allargarem més la cosa perquè l'any que ve no hauré de córrer tant, potser hi haurà algun resultat palpable a tot aquest ritme interioiritzat com a natural.

Però ai las! La gallina ha dit que no. Tot i que intentava avisar amb el cansament, la son o les ulleres, jo no l'escoltava. Arriba el dia que decideix que frenis per collons. I pum, se't rebenta un pulmó i ja ens veus, despullats de tota identitat i autonomia i reduits a un ser anònim vestit com tots els altres dependents anònims, sotmès als criteris dels que no tenen la mateixa sort. Fan de tu el que volen, per sort pensant en el teu bé, no en els teus gustos, pudors, necessitats d'autonomia, privacitat o quelcom que et pogués separar dels altres dependents.
Quan ja portes un parell de dies en aquest nou món esterilitzat de tot però replet de paràsits dependents, t'adones que necessites, a part de sortir d'allà, fer que les hores passin de la millor manera possible: et fas col·lega del camillero d'urgències pq t'expliqui alguna cosa o fingeixi interessar-se per tu, el de les plaques et reconeix i s'estranya de veure't encara per allà i tu segueixes el gest per treure informació de com està el pulmó oprimit, quedes bé amb les infermeres i auxiliars pq no t'agafin mania i què coi, per guanyar un somriure de carn fresca en una planta on n'hi ha més amb un peu a l'altre barri que els dos en aquest, la senyora de la neteja que resulta que és mare del rasta putejat per treballar quan els col·legues estan borratxos de bon matí per la festa del Pi de Centelles i que resulta que té un grup de sound sistem (hi ha mi què collons m'importa??? Jo només vull tornar a ser jo!) i d'altres actors que entren a l'escenari amb la missió de fer-te alguna cosa a tu o a la compi d'habitació que, per fer l'estada més agradable i divertida, n'han escollit una de terminal (literal).

Et redueixes al més bàsic: gana, son i quelcom més privat. Et despullen de roba, casa, feina, estudis, oci, assumptes socials... T'arranquen del que erets. Simplement desapareixes de bona part del món i només quedes per a aquells a qui importes, i no sempre hi són tant o com tu vols. Però no hi pots fer res, recordem que has passat a ser algú dependent i que t'han ficat en un lloc apartat de la societat i que a més no és agradable entrar-hi si ets algú complert, és a dir, no dependent.

I allà estàs, nit dia nit dia nit dia... pensant amb tots aquells que no hi són més que amb els que hi són (que no vol dir que no siguin importants, ni molt menys), en el que no tens més que en el que tens. Com sempre, erròniament esperant del món el que no et pot donar. Sort n'hi ha del dolor físic, que permet evadir-te d'altres dolors proporcionalment a la seva intensitat. De fet, m'ha alleujat plorar de dolor, físic. Distreu.

He tingut dins la caixa toràcica les punxes del primer sant jordi, recordant-me què em fa mal cada cop que respiro. I tot i que he sortit de l'hospital, encara en sento.