Jo, robot

Tibant un fil per aquí i un per allà vaig reunir una alemanya, una madrilenya, un valencià i un alemany (només es coneixien les noies) per anar a veure Antònia Font al Centre d'Art Contemporani, el lloc més progre (la setmana que ve fins i tot actuaran grupillos d'aquests de pop espanyol xicleloide d'Euskadi, un estil entre punki i kitch per lo transgressor i hortera que és; aquelles coses tan especials que només pots escoltar a radio 3), i a preus andalusos, sense atracaments. Excepte el regne de llevant, els altres no es van enterar de res. Pur surrealisme. Qui m'hauria dit que veuria Antònia Font a Sevilla i amb aquesta gent!

Però hi ha dies en què les esferes del caos entren en conjunció i s'ajunten formant un sol ent. Tot està lligat, tot quadra: el dia abans gravo Berlín sinfonía de una ciudad per col·legues, concert Antònia Font i... sorpresa, al darrera es projecta l'Home de la camera, casualment inspirada en... Berlín sinfonía de una ciudad. I el súmmum és descarregar les fotos i veure que vaig enganxar justament un frame de la màquina d'escriure...

El món està ple de casualitats i si fos supersticiosa pensaria que signifiquen alguna cosa. Però crec que les casualitats existeixen perquè les fem existir, i el valor que tenen serà el que els volguem atorgar. Hi ha qui fins i tot s'amaga darrera seu i les utilitzen com a escut.
En el següent obrir i tancar d'ulls les esferes tornaran a estar separades i tot plegat pot no haver succeït mai.

Aquest matí però, les cerveses i la son no han jugat a favor meu, i mig zombi he hagut de penjar-me del llit per baixar, esmorzar un entrepà amb aigueta, esquivar els atacs del lleopard del menjador i córrer per carrers estrets i foscos. Darrera la Catedral, la fortor dels cavalls (que no hi havia!) m'ha tirat enrera. Però no he vascil·lat i he aconseguit arribar a temps perquè la jueva no m'obrís un procés inquisitorial (sí, deu ser conversa).
Sort que és divendres...