Faust

Conèixer gent nova et permet veure que les cadenes psicològiques que has portat tant de temps no tenen perquè ser tan feixugues, de fet no tenen ni per què existir.
Contractes fixos, crèdits, cotxes... per què ens esforcem en crear-nos la nostra gàbia? Per què necessitem saber què estarem fent d'aquí 10 anys i alhora ens crea pànic? Per què sóm tant febles?
Per aquí baix hi ha gent no et pot dir on viu d'Alemanya pq ha viscut a diferents ciutats, que fa 4 anys que no veu la seva mare pq viu a Sud Àfrica, que als 19 se'n va anar a treballar a Nova Zelanda mig any; altres que han estat un any als Estats Units, que abans de tornar a casa passaran uns mesos treballant a Amsterdam i ara només en sumen 21; altres que travessaran Europa amb bici; altres que s'han canviat de continent... sense comptar l'anyet que porten tots a Sevilla. És bo saber que el món no és tan immens com l'univers, encara que la meva reduïda ment no ho arribi a assimilar.
Són tan joves i han viscut tant... estem a anys llum seu. Mentre ens esforcem a portar pesades fulletes al nostre niu ells saben volar. I m'he esforçat a pensar que és pq són de casa bona, però no, és quelcom que han après als seus països i que aquests mateixos els faciliten, que ho han practicat mentre nosaltres veiem barriosesamo i menjàvem pa amb xocolata, sense més aspiracions que treballar com uns idiotes per després poder descansar quan siguem vells al porxo de la casa de la que en tenim els papers que diuen que és Nostra.
Necessitem tangibles per saber què sóm. Ens construïm a cops de visa i anelhem poder firmar un pacte amb el diable. Però no hi podem fer més... encara no assimilem per on van els trets i no ens atrevim a fer salts vertiginosos, per por a desconèixer com serà la caiguda, què ens hi trobarem i descobrir que caminàvem sobre terres de sorra.